INICI  
El barri  
Un poc d'història
Ubicació i accessos
Alcaldes/es de Barri
Llocs d'interés
L'Associació  
Qué som?
Història breu
Estatuts
Junta Directiva
Activitats que organitzem  
Festa Sant Antoni de Pàdua
Nit dels "farolets"
Recreació Setmana Santa
Concurs de dibuix
Betlem del barri
Concurs Local de Paelles
Altres activitats
Zona Multimèdia  
Galeria de fotos  
Esp@i veïn@al  
Comerços del barri  
Col·laboradors  

Seccions d'interés

Accessibilitat web

Avís legal. Política privacitat.
El barri - Llocs d'interés

 

· Història de la parròquia

· Rectors que hi han hagut

· Crist de la Bona Mort

· Persones lligades a la parròquia

 

 

 

Història de la parròquia

- L’Ermita de Sant Antoni de Pàdua fou bastida l’any 1663 per la família dels Celmes als afores de la Vila, en el paratge conegut aleshores com la partida de les bassetes, junt al camí de la Muntanya. L’antiga ermita de Sant Antoni de Pàdua és una església d’una nau amb altars laterals a dues bandes i coberta amb volta de canó; els murs son de morter, sostingut per contraforts laterals i, la façana que és de frontó amb cornisa de corbes barroques i gerrons d’adornament es troba rematada per una senzilla espadanya amb una creu de ferro i una campana al buit, amb un gravat representant el Calvari de Crist en la creu. La façana està perforada per una porta i un finestral, hui tapiat; junt a la porta blasonada per l’escut del Celma, es trobaven les dues darreres estacions del viacrucis en taulells ceràmics. A l’altar major, hi havia un gran llenç pintat amb la imatge de Sant Antoni de Pàdua. A una i altra banda d’aquest altar, hi havia les imatge de maçoneria de Santa Bàrbara, Sant Bonifaci, patró de Carcaixent, Sant Antoni del Porquet i Sant Josep.

L’edifici propietat de Pere Maria Calatayud i Fita, fou heretat pel seu fill Vicentí Maria Calatayud i Rovira, segons escriptura autoritzada el 28 de maig de 1907. Després de la seua mort i en la divisió de la seua herència, segons escriptura del 9 d’agost de 1925, l’ermita fou adjudicada a la seua vídua Pasquala Enríquez de Navarra i Manyans, la qual feu donació a la diòcesi de València el 25 de maig de 1957.

Fou erigida parròquia per decret de l’arquebisbe Marcel·lí Olaechea i Loizaga, de 29 de desembre de 1953, i fou nomenat primer rector mossén Enric Pelufo i Esteve, fill d’algemesí, que prengué possessió el 16 de febrer de 1954, de mans de Jacint Argaya i Goicoechea, bisbe auxiliar.

 

 

Rectors que hi han hagut

1954:
N’Enric Pelufo i Esteve

1968:
En Blai Miquel i Santamaria

1979:
En Josep Escrivà i Gregori

1980:
N’Emili Esteve i Tomàs

1985:
N’Ernest Aranda i Canet

1989:
En Vicent Francesc i Estarlich

1991:
N’Enric Peris i Pérez

2001:
En Salvador Martorell i Tronchoni

2003:
En Joan Castelló i Palmer

 

 

Santíssim Crist de la Bona Mort

- Així va escriure en 1965 el sempre recordat D. Enrique Pelufo en el full repartit per totes les llars de la ciutat, invitant a un públic acte de gratitud pel Centenari de la poderosíssima intervenció del Santíssim Crist de la Bona Mort a favor de les nostres gents, contra la peste que atacava la població.

Ja fa 35 anys d’aquell jaciment i l’extraordinària resposta del poble de Carcaixent, que en solemníssima celebració va coronar a la seua històrica i venerada Imatge amb una nova Diadema, costejada amb les aportacions voluntàries dels carcaixentins.

Crist, en veritat, va salvar i salva a Carcaixent cada vegada que el nostre poble, les nostres institucions, les nostres famílies i cada u de nosaltres, clavats en la creu de les preocupacions i amargures; alcem els ulls a Jesús en la seua Creu d’Amor, podem sentir dels seus llavis, igual que el bon lladre.

La barriada de Sant Antoni - Les barraques alberga, cuida i mostra amb orgull i responsabilitat la imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort des de 1963, que va ser construïda l’Ermita, hui Parròquia.

 

 

Persones lligades a la parròquia

N'Enric Pelufo i Esteve

Biografia

- N’Enric Pelufo i Esteve nasqué a Algemesí (València), el 25 de juny de 1893, fill de Ricard Pelufo i Suñez, d’Alzira, i Rosa Esteve i Puig, d’Algemesí. El 1907 ingressà en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep a València, sent ordenat de prevere en la capella del Seminari de Segorbe el 21 de març de 1920, el 2 d’abril celebrà la primera missa.

Després d’una llarga trajectòria, amb motiu de la creació de noves parròquies, el 16 de febrer de 1954 és nomenat ecònom de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua (Les Barraques), càrrec que ocupà fins el 30 de desembre de 1968. Construí el saló parroquial i la casa Abadia (1955), organitzà les Conferencies de Sant Vicent de Paül i la Acció Catòlica, en les seues quatre rames, reorganitza les festes al Sant Crist i va promoure la d’evocació a Sant Nicolau de Bari.

L’any 1965 amb motiu de la commemoració centenària de la protecció miraculosa del Santíssim Crist, tingueren lloc festes extraordinàries. En aquests actes dirigits per mossèn Enric Pelufo coronaren al Santíssim Crist de la Bona Mort el qual recorregué totes les parròquies de Carcaixent.

El 17 de maig de 1970, celebrà les Noces d’Or de l’ordenació sacerdotal i l’Ajuntament de Carcaixent el nomenà Fill Adoptiu en un acte que fou presidit per l’Arquebisbe Josep Mª Garcia i Lahiguera. El seu traspàs tingué lloc el 17 de març de 1979, als huitanta-cinc-anys.

El 16 de maig de 1985, l’Ajuntament de Carcaixent propietari de l’antic teatre Patronato, per compra realitzada a les parròquies de l’Arxiprestat, acordà ficar-li el nom de “Teatre Don Enrique” . El 29 d’abril de 1993, amb motiu del centenari del seus naixement, l’Ajuntament acordà dedicar-li una plaça junt a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua. El 6 d’agost de 1993, festivitat del Santíssim Crist de la Bona Mort, en una jornada memorable en record de Don Enrique les seues despulles foren traslladades i soterrades en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua, en un acte presidit pel bisbe emèrit de Sigüenza-Guadalajara Jesús Plà i Gandía.

 

Na Isolina Fernández i Rodríguez

Biografia

- Nuestra historia comienza en el Vasco, una barriada del pueblo de Trubia, provincia y diócesis de Oviedo, donde el 12 de diciembre de 1920 nació Isolina Fernández Rodríguez, once días después recibía las aguas bautismales en la Iglesia Parroquial Castrense de Santa Bárbara, ubicada en la Fabrica Nacional de Armas que en 1794 había creado Carlos IV en dicha población. Se le impuso el nombre de Maria Isolina Celestina.

Dios le concedió la gracia de nacer en el seno de una familia cristiana. Su padre, Servando Fernández Blasco era maestro superior de la escuela de Trubia; mientras que su madre, Filomena Rodríguez Bajo, atendía las labores del hogar. No es extraño que, en el clima de fe que reinaba en su hogar, sintiese todavía muy niña, la llamada de Dios que la impulsaba a entregarse por completa a El. En respuesta a esa llamad, la pequeña Isolina hizo su consagración perpetua al Señor.

Con la convicción que su única misión en el mundo era trabajar por El y por los más necesitados. Y este será el verdadero y único programa de su vida.

Unos años después la familia se traslado a León, de donde eran naturales sus padres. Allí Isolina realiza los estudios del bachillerato i es animada a estudiar una carrera universitaria en Valladolid. Pero su padre que buscaba asegurar el porvenir de sus hijos lo antes posible, lo convence de que es mejor emprender los estudios de Magisterio por ser más breves y menos costosos. Aunque contradice sus deseos. Isolina obedece. Mientras estudia no olvida sus inquietudes apostólicas, milita en Acción Católica y a ala luz de la oración va entreviendo las facetas de su vocación: por una parte, le atrae los suburbios que visita con regularidad para llevar ayuda material y consuelo espiritual a los mas necesitados, por otro, siempre el deseo de dedicarse a la enseñanza y hacer el mayor bien posible desde ella. Más no atisba todavía como plasmar concretamente esa vocación que siente. Sabe que debe consagrarse totalmente al señor, pero ¿Cómo? ¿Dónde? ¿En que tipo de vida?

Una vez concluidos los estudios de Magisterio y tras superar las oposiciones recibe su primer destino para realizar las practicas; la escuela de niñas de Cacauelos, de cuya plaza tomo posesión el 3 de enero de 1945. Permanecerá allí solo un año, auque intenso, verdadero tiempo de gracia que dejara en ella recuerdos gratísimos, porque en él fue madurando su vocación. Se entrega en cuerpo y alma a la docencia.

Desempeñaríamos el oficio de Jesús; nos haríamos llamar como Él, Maestras consciente de que nuestra labor, al igual que la suya, la mayor parte de las veces no seria comprendida, Pero ¡qué importa! Sabemos la urgente necesidad de que en los pueblos haya maestros prudentes y celosos, ilustrados en la ciencia, que con el ejemplo de su vida imprequen el ambiente que les rodea.

Las aspiraciones de Isolina son altas, quiere irradiar lo más posible a Cristo.

El 9 de octubre de 1946 se presenta a un concurso general de Traslado en el rectorado de Oviedo y lo supera con éxito, obteniendo en propiedad definitiva el puesto de maestra en un pueblo de Valencia llamado Carcaixent… (Continuara).

 

Si está interesado en recibir este testimonio envie sus datos personales (nombre, dirección, CP, municipio) a la siguiente dirección:

C/ Ntra. Sra. De la Asunción 5-13
46020 València
Personas de contacto: Mª Luz Luengos y Josefa Talens

 

 
^ amunt

Associació de Veïns Les Barraques
C/ Camí Font de la Parra, 01 - 46740 CARCAIXENT (València) - info@lesbarraques.com
© 2009. Reservats tots els drets.